En aquesta adaptació dramatúrgica ens endinsam en un temps passat a la localitat de Lloseta, altres indrets del voltant i encara algun de més llunyà. La trobada fortuïta a la sala d’espera d’un hospital donarà peu a qüestionar sobre la pràcticament inexistent comunicació entre les persones que tenim al nostre costat, aquestes es troben embadalides amb els seus aparells electrònics.

El protagonista d’aquestes anècdotes, de la seva pròpia vida, ens mostrarà i demostrarà a través de la paraula, el record, la imaginació i l’emoció, que es pot «viure» en el món de les relacions amb els nostres congèneres, sense la necessitat del “ditxós” mòbil.

En «Tito» ens convida a jugar fent un recorregut en el temps quan la vida era un present i no un món virtual mitjançant una pantalleta, on les persones es miraven a la cara i es respectava la presència de l’altre, amb una salutació en el menor dels contactes. El vincle que succeeix entre dos desconeguts a la sala d’espera d’un hospital a través de la comunicació verbal, els trasllada els seus propis records i aquests els condueixen a l’emoció més genuïna que els aporta allò viscut i recordat. Aquest acte de comunicació esdevé en comunió.

Com diu en «Tito», em sent com una baula d’una civilització que és a punt d’extingir-se.